Via MONTPART

L'agulla miranda de les boïgues on es visualitza el darrer llarg de la via perfectament!

Després d'una nit espectacular a la furgoneta amb companyia de l'Albert i en Roman tot rient, parlant i bebent ratafia etc... ens llevem d'hora i fem un bon esmorzar.

l'Albert en plena efervecència

Bon dia al matí, i continuen els riures...
Després de molta tonteria i d'una curta aproximació, suem una mica d'alcohol i ensposem a treballar...Cal no equivocar-se al primer llarg. Nosaltres vàrem començar per la jumpin jack flash i és 6B. La monpart s'inicia entre dues baumetes anant a caçar una assegurança un pel amunt.L'Albert se'l fa no sense marejar-se una micona!!! Jo arribant a la segona reunió
El segon llarg comença sortint per l'esquerra de la primera reunió. És un passet una mica finet i de seguida li tira dret cap amunt seguint una fisura verticat força ben assegurada. L'arribada a la segona reunió és fàcil i hi desapareixen els seguros...

El tercer llarg és amb diferència el més bo de tots. És força més difícil i combina tècnica, verticalitat i moviments extraordinaris. Està totalment assegurat i és excusa suficient per anar-hi a fer un cop d'ull...

Foto de l'arribada a la darrera reunió...

Tots tres feliços a dalt de l'agulla

D'es d'aquí vull agrair a la gent del refugi d'agulles el seu tarannar, i sobretot les olives i papatones que ens varen regalar al veure'ns tan necessitats, aquest és l'esperit.Gràcies.

TOMÀQUETS D'AMAGATOTIS

Ahir els Tascons ens anem a Montserrat a fer una matinal.
Hem triat la via Tomàquets d'Amagatotis a la roca de la Palleta. Una via del 88 d'Amadeu Pagès, Joan Rovira i Joan Armengol. La via ha estat reequipada però conservant les distàncies originals cosa que li dona aquell aire...
Avui no fa massa bon dia però confiem que aguanti i el vent no augmenti.
Caminem cap a la via i ens adonem que estem sols en el sector. Aprofitem per fer-hi una visita ara ja que d'aquí a tres dies hi haurà restriccions per nidificació en aquesta zona. Mentre grimpem per la torrentera cadascú absort en els seus pensaments, jo em descobreixo pensant en què fa que sempre acabem tornant a Montserrat.
Hi ha algú que va dir que escalar potser era una necessitat del cor. A mi em passa pel cap que Montserrat potser és una necesstita del cor, que reclama la nostra atenció de tant en tant com una amant.


Bé, arribem a peu de via i ens preparem.
L'hi tira en Xicu que en té ganes i ningú no s'hi oposa.
Amb el cos fred no s'hi posa tant bé com acostuma, però se'n surt bé. Avui fem cordada de tres Xicu, en Coix i Jo en Musta.

Sortim cap a dalt. Sempre em fixo en el moment que els peus deixen l'horitzontal i comencen a progressar per la vertical. Arribem a la primera reu i en Coix es prepara per tirar-li el segon llarg.

Fot una mica de fred ja que el sol no acaba de sortir i el vent bufa a ratxes fortes de vegades. No ens aturem massa i de seguida surt en Coix cap a dalt. Mica en mica va trobant el camí, assegurant el moviments, un cop passats els metres més difícils del llarg els seguros desapareixen, hi ha unes vagues a ma dreta, però en Coix prefereix tirar amb compte fins a la reu deixant molt avall l'últim bolt.

Em toca a mi. Surto cap a dalt. Aquest llarg no és com els dos primers passat el primer moment la cosa s'ajau i tot i que deixa d'aher-hi seguros es fa tranquilament fins a la reu.

Ens retrobem tots tres a la tercera reunió i decidim que acabarem la via ja que el temps ens ha aguantat i el fred sembla que ens dona una mica de treva en aquesta reunió.

No fa tant de vent i el sol ens visita breument.



Tot i que no és la millor foto que m'han tirat mai, la vista des d'aquí és espectacular.




En Xicu li tira per la fisura on l'entrada és potser el pas més dur de la via però es deixa fer bé.

A la fisura hi ha dos claus, i li posa un friend pel mig per si de cas.

Després d'aquest llarg bastant curt, ens trobem al cim de la via, contents per que l'hem pogut acabar, i amb ganes de baixar a fer una cervesa i comentar.

Aquesta tarda hem quedat amb el mestre A. García Picazo per convidar-lo a una xerrada que estem organitzant sobre l'aprenentage i l'enssenyança que aporten tant la muntanya com l'escalada i quins valors cadascú ha extret de les seves experiències a la muntanya. També comptarem amb un escalador de la generació anterior com és en Joan Nubiola i amb un de més jove en Carles Canyigueral. Tots tres ens parlaran de les seves experiències i dels valors que pot aportar la pràctica de l'escalada i l'alpinisme en general.

Amb aquesta foto de cim ens despedim fins la propera. La Tomàquets és una via altament recomanable amb una roca exel·lent, amb un gran ambient montserratí i amb el caràcter intacte.
Ara queda però clausurada fins que s'aixequin les restriccions per nidificació.

Salut i Tascons.

CERDÀ-RIERA A L'AGULLA DE L'ARBRET

Aquest passat pont de la puríssima, vam apropar-nos a la regió d'agulles. Darrerament és un lloc on m'hi trobo molt bé. Passem pel refugi i el guarda ens diu que la cerdà-riera de l'agulla de l'arbret és difícil de trobar per la raó que hi ha molts itineraris que la creuen. L'agulla de l'arbret és la segona començant per l'esquerre.

Amb en Roman Carbonell, iniciem la ruta. És una clàssica d'entre les clàssiques. Una via preciosa segons l'Antonio Picazo. Per mi, una via que vull fer per la seva història i bellesa...

En Roman a la primera reunió.

Si segueixes l'itineraria amb intuició i sense despistar-te, pots fer la via sense utilitzar cap altre assegurança. Hi ha un moment, a la primera reunió on pots sortir per la dreta i agafar uns químics amb forma de cua de porquet. Aquesta és una altra ruta. nosaltres vàrem seguir l'orifginal sortint per l'esquerre.

Vista de les dues bessones i del refugi

La ruta és ràpida de fer i molt tranquil.la. La roca és molt bona i les assegurances justes. El ràpel passa per una fisura molt llarga i es fa d'una sola tirada unint les dues cordes.Cim de l'agulla de l'arbret. Roman i Francesc

Al final del dia, arriba l'Albert i ens submergim en les furgonetes, en el que es podria dir una vetllada de riures, cassolades i alegria provocada per la magia d'aquesta regió meravelllosa.

Els dos germanets valencia ...

I jo mateix en plena fase del sopar...

CAMÍ DEL TRO

Després de la nord decidim fer una visita, que per mi és la primera, a la cara sud. La caminata és esplèndida?!?!? Molt llarga i d'aquelles que t'hi deixes la pell. Més si intentes seguir les passes den Sarvosa...

La ruta consta de 4 llargs molt compactes, verticals i ben
assegurats. Per a gaudir de la roca, el sol i el que sigui...esplèndid...

En Pau fent el primer llarg.

En Pau començant el segon llarg. una mica mes picantó que el primer. i al darrera les màchines jordi i tobi en una altra via,...sempre a la vista...

El darrer tram de la penúltima tirada...i cap a casa hi falta gent!

Fins aviat pedra forca!

VIA CERDÀ-POKORSKI

Aquesta va resultar ser una escalada, en difinitiva, espectacular!com va dir en Pau mentre la fèiem:-noi,aquesta serà d'aquelles que no oblidarem!!!

I tal dit, tal fet. No és per la seva dificultat no,...es deixa fer...però manté en tot moment un aire classicorru de l'època que mola que ti cagues...

L'aproximació ja t'ho fa mirar be! Suem la cansalada i comencem per baix de tot! Començo jo, li tiro fins a un pi amb cinta ronyosa i de seguida arriva en Pau amb cara de: -a veure que ens trobarem avui....

Després de tres llargs de tira-li per on ho vegis millor, arribem a la feixa...on comença el bacallà.

Després de dos llargs descompostos, ens posem en un diedre herbós i trencadís,...de difícil protecció i amb passet picantó al final!això mola!

Ara toca un pas d'A1 que en Pau es treu a la perfecció! després de l'artificial, toca un llarg força vertical amb inici de diedre estret de bon protegir, i sortida en un sostret que tira fort.

El darrer llarg fins on s'ajunten les vies és agradable de fer. Elq eu passa és que al final has de buscar la reu cap a l'equerre en una zona súper trencada i de mal protegir...si mes no, de manera fiable.

En pau que surt fins a la pedrera del pedra...i ai senyor...allà on un cop vaig sortir, com no, amb en kellos per acabar l'anglada guillamó,decideixo fer reunió en un pi intermig i sortir per una albra banda. Posteriroment hem sabut que és per on sortia autènicament l'anglada...la sortida es de por...fisura curta i explosiva a protegir i t'asseus en un pirulí on hi ha unes bagues fetes ronya...la sorpresa és que no es veu el cim ni de d'empeus!

Després de la sorpresa, i de veure el coix i en rènec!!!estàven fent vesties al costat...ens trobem amb dos llargs...aquest d'en Pau i el seguent amb roca força dolenta!

I al cap de munt ens trobem a la cova amb l'altre cordada i baixem tots junts...

Quin dia més guapu,arrivem i el Punki ens convida a fuet...un cervesa i demà cap a la sud...ja en parlarem després...

siau nanooooossss!

VEN-SURI-VEN o LA BANDERETA

Per fi tornem a Montserrat, muntanya d'escalades fantàstiques!!!

El dissabte enfilem ven d'hora cap a la paret, no sense abans passar per el bar l'Anna a fer un talladet. En Pau i jo tenim clara la ruta que farem, una clàssica d'entre les clàssiques. Una (segons en Picachu), "ascensión de oro".

Doncs nosaltres que hi anem. La ruta es localitza a la regió d'agulles, i es divisa ven aviat ja desde el cotxe,ja que talla la paret en diagonal cap a l'esquerra de forma evident i visible.(segon llarg,foto extreta de la xarxa)

El primer llarg és poc continu. Una entradeta curta de quart i una grimpada ascendent i a l'esquerre fins a un pi on farem reunió. Des d'allà, el segon llarg s'enlaira cap a munt i es desvia cap a l'esquerra per un petit diedre fisurat on hi trobes material de l'època que li dóna una caire d'aventura molt guapu.
El tercer te un passet picantó de 6A que es fa molt be, i el quart és una trinxera de pins situats en una canal al pur estil vietnam, però en vertical. Tot i això val la pena.
La ruta té caràcter i és guapíssima.

La baixada et fa passar per davant la sortida dels ràpels que anys enrere altre cop en Kellus i jo varem utilitzar per baixar de l'aresta GAM, de nit i amb vent tipus hurricane.No Cal dir que em va portar records inesborrables!

GRAN DIEDRE

La zona del pedra és d'aquelles que no s'obliden. Potser per això, mentre començo l'escalada amb en Roman, em venen al cap records de temps passats, quan el meu amic Kellos em va portar just al costat de la via que ens ocupa, per repetir l'Anglada- Guillamó!

Bé , aquesta via es pot iniciar molt avall, just al peu d'una piràmide, o be pujant i seguint unes feixes amb ràpel inclòs, que et deixen just sota el diedre.Nosaltres varem triar la segona opció. Va resultar una pica perillosa ja que el dia anterior havia plogut i tot era moll i molt relliscós!"Al tantu que hi ha pati!
La via en si és per a mi una petita obra d'art de la muntanya!Es tracta de cinc llargs de bona roca, amb assegurances de l'època i on podrem gaudir de la utilització de friends i tascons al gust del consumidor!!!
Cal dir que el tercer llarg són uns 50 metres de ruta preciosa i que en el quart hi trobem un passet una mica picantó(com diria un amic cap gros,jajaja), que t'ho fa mirar una miqueta. D'altra banda penso que aquest llarg i el seguen, el cinquè, es poden empalmar perfectament.

Un cop a dalt, el dia no acompanyava feia estona i vàrem decidir baixar per els ràpels. Tots, menys un, tenen una argolla grossa de color taronja. Es troben sortint de la via en direcció a l'esquerra i lleugerament cap avall. El tercer ràpel es fa d'un pi que es veu que és molt popular. Suposo per què és molt petit i caragolat i hi ha tres o quatre bagues podrides!O sigui que toca arronsar el culet i tocar fondu ben ràpid!!!Aquest ràpel et deixa al peu de la feixa que et porta al gran diedre. Ara només cal caminar cap a la dreta de forma evident o baixar per on hem vingut. La primera opció és molt ràpida i només hi cal muntar un ràpel bo.
D'aquí cap al refu ha fer unes birretes i fins a la propera.