Torras, Nubiola i Picazo amb els Tascons de Vidreres.

Hola a tots i a totes!

Ahir vam celebrar la xerrada amb tres grans escaladors del nostre país i millor persones. A Vidreres ens vam reunir al teatre Casino La Unió, una trentena de persones per escoltar i preguntar a tres mestres del nostre esport.

La xerrada va començar bastant puntual i ens va deixar molt bones sensacions. Ha estat un plaer poder escoltar de viva veu aquests il·lustres personatges, que ens van delectar amb un bon nombre de records i vivències de les seves escalades.

La cordada Torras i Nubiola (la cordada centenària), que manté la memòria viva de l'escalada de gairebé 5 dècades (van començar als 40' i ho han fet fins els anys 80') van demostrar un gran coneixement i respecte per la muntanya així com què significa company de cordada, que qualifiquen de "gairebé un matrimoni" i que els ha dut a poder escalar junts durant 50 anys.

Antonio G. Picazo va estar molt atent portant a la xerrada bastant material de l'època que va provocar delit i sorpresa entre el assistents, en veure de primera mà quin tipus de material es gastava abans.
Alhora amb les seves intervencions, va posar el punt de místic i romàntic a la xerrada, cosa que qui més qui menys compartim.

El assistents van poder preguntar directament als convidats, fet que va propiciar que la xerrada fos dinàmica i participativa. Mentrestant els moderadors F. València i F. Carles van anar reconduint quan va caler la direcció de la trobada.

Entre anècdotes que van provocar rialles en moltes ocasions i d'altres qüestions més serioses, van anar passant els minuts fins que després d'una bona hora i mitja es va donar per conclosa la reunió. Els que van voler van poder anar a sopar a un restaurant proper per continuar parlant d'allò que tant ens agrada. Roques, escalades i somnis.

Fins la propera!!!

Preparant la "paradeta" amb els convidats...

Antonio G. Picazo mirant-se el material, els tascons conversant amb en J.M.Torras.

J. Nubiola amb una corda de cànem similar a les que ell va fer servir en els seus inicis.
L'Albert no ho veu clar...


En Torras mirant-se els tacs de fusta, pitons artesanals i un piolet del 1910. En Picazo amb una maça...En Quellos no s'ho acaba de creure...

Recordant vells temps?..

Els "peus de gat" que va portar en J.M. Torras en moltes de les seves escalades...
Sense comentaris...

Començant la xerrada...

Parlant amb el públic assistent...

La cordada centenària en ple debat...

Com es pot veure ens ho vam passar d'allò més bé...

Una bona vesprada...


Material de primera qualitat...

Iker Pou a Demencia senil 9a+ Margalef

Hola a tots i totes!!

Seguidors del blog dels Tascons, ho sentim perquè ja fa uns dies que no publiquem cap post. Tots estem bastant atrafegats i no estem sortint tant com ens agradaria.
La darrera noticia és la publicació d'un vídeo dirigit per en Jordi Canyigueral i on hi he col·laborat ocupant-me de la direcció de fotografia.
L'equip tècnic el completava en Lluís Capdevila que ens va fer un cop de mà el segon dia de rodatge.

Tot i el fred ha estat un gran plaer poder treballar amb en Lluís, en Jordi a l'equip tècnic i l'Iker i en Baldiri a l'equip artístic, ja que des del primer moment especialment l'Iker ens han fet sentir en bona companyia. (cosa d'agraïr tractant-se de l'elit mundial).

Han sigut un parell de jornades intenses de gravació al desplom del laboratori de Margalef, amb l'Iker donant-ho tot (gràcies de nou) i en Baldiri assegurant-lo i aguantant el fred i el fang com un campió (ets lo puto amo Baldiri). Després de cada jornada anàvem a l'escalfor del refu de Margalef on en Jordi Pou ens delectava amb uns magnífics sopars i on acabàvem la jornada fent petar la xerrada, com no : d'escalades. En Jordi, apart de cuinar super bé ha "cuinat" aquesta bestiesa de via, 9a+ "natural" confirmat pels dos únics repetidors: Cris Sharma i Iker Pou.

Aquí es veu l'impresionant desplom que recorre Demència senil, que cansa només de mirar-lo. Ni em vull imaginar què pot ser tirar de bidits i monodits amb els peus penjant per aquesta roca.
També es veu com en Canyi prepara la grua que va muntada a sobre la auto caravana.

En fi, sempre surten els típics problemilles tècnics d'última hora que van fer suar en Jordi. Finalment es van solucionar abans de començar la jornada. El pollastre estava servit i un bon nombre de curiosos observaven atentament les nostres evolucions.

La grua a sobre l'auto caravana feia goig de veure. Una bona solució que et permet guanyar recorregut de braç i ens va anar de perles. Un gran encert per part de'n Canyi.

Així van quedar en Lluís i en Jordi després de la primera jornada. Aquí repassen les imatges de la jornada al refu tot esperant el sopar o potser miren el pornotube?

Tothom ha quedat encantat amb el resultat final i ha tingut 27000 visites en una setmana , cosa que deixa enrere molts dels videos que volten per Internet. Esperem que tingui continuïtat.

Felicitats a tot l'equip.

El japo no sabem qui era i es va posar per la foto com a caganer del pessebre. D'esquerra a Dreta: El gran Baldiri, Iker, Jordi Canyi, Jo mateix, Lluís i Jordi Pou el guarda i equipador de demència senil.

Salut i roca.

Via MONTPART

L'agulla miranda de les boïgues on es visualitza el darrer llarg de la via perfectament!

Després d'una nit espectacular a la furgoneta amb companyia de l'Albert i en Roman tot rient, parlant i bebent ratafia etc... ens llevem d'hora i fem un bon esmorzar.

l'Albert en plena efervecència

Bon dia al matí, i continuen els riures...
Després de molta tonteria i d'una curta aproximació, suem una mica d'alcohol i ensposem a treballar...Cal no equivocar-se al primer llarg. Nosaltres vàrem començar per la jumpin jack flash i és 6B. La monpart s'inicia entre dues baumetes anant a caçar una assegurança un pel amunt.L'Albert se'l fa no sense marejar-se una micona!!! Jo arribant a la segona reunió
El segon llarg comença sortint per l'esquerra de la primera reunió. És un passet una mica finet i de seguida li tira dret cap amunt seguint una fisura verticat força ben assegurada. L'arribada a la segona reunió és fàcil i hi desapareixen els seguros...

El tercer llarg és amb diferència el més bo de tots. És força més difícil i combina tècnica, verticalitat i moviments extraordinaris. Està totalment assegurat i és excusa suficient per anar-hi a fer un cop d'ull...

Foto de l'arribada a la darrera reunió...

Tots tres feliços a dalt de l'agulla

D'es d'aquí vull agrair a la gent del refugi d'agulles el seu tarannar, i sobretot les olives i papatones que ens varen regalar al veure'ns tan necessitats, aquest és l'esperit.Gràcies.

TOMÀQUETS D'AMAGATOTIS

Ahir els Tascons ens anem a Montserrat a fer una matinal.
Hem triat la via Tomàquets d'Amagatotis a la roca de la Palleta. Una via del 88 d'Amadeu Pagès, Joan Rovira i Joan Armengol. La via ha estat reequipada però conservant les distàncies originals cosa que li dona aquell aire...
Avui no fa massa bon dia però confiem que aguanti i el vent no augmenti.
Caminem cap a la via i ens adonem que estem sols en el sector. Aprofitem per fer-hi una visita ara ja que d'aquí a tres dies hi haurà restriccions per nidificació en aquesta zona. Mentre grimpem per la torrentera cadascú absort en els seus pensaments, jo em descobreixo pensant en què fa que sempre acabem tornant a Montserrat.
Hi ha algú que va dir que escalar potser era una necessitat del cor. A mi em passa pel cap que Montserrat potser és una necesstita del cor, que reclama la nostra atenció de tant en tant com una amant.


Bé, arribem a peu de via i ens preparem.
L'hi tira en Xicu que en té ganes i ningú no s'hi oposa.
Amb el cos fred no s'hi posa tant bé com acostuma, però se'n surt bé. Avui fem cordada de tres Xicu, en Coix i Jo en Musta.

Sortim cap a dalt. Sempre em fixo en el moment que els peus deixen l'horitzontal i comencen a progressar per la vertical. Arribem a la primera reu i en Coix es prepara per tirar-li el segon llarg.

Fot una mica de fred ja que el sol no acaba de sortir i el vent bufa a ratxes fortes de vegades. No ens aturem massa i de seguida surt en Coix cap a dalt. Mica en mica va trobant el camí, assegurant el moviments, un cop passats els metres més difícils del llarg els seguros desapareixen, hi ha unes vagues a ma dreta, però en Coix prefereix tirar amb compte fins a la reu deixant molt avall l'últim bolt.

Em toca a mi. Surto cap a dalt. Aquest llarg no és com els dos primers passat el primer moment la cosa s'ajau i tot i que deixa d'aher-hi seguros es fa tranquilament fins a la reu.

Ens retrobem tots tres a la tercera reunió i decidim que acabarem la via ja que el temps ens ha aguantat i el fred sembla que ens dona una mica de treva en aquesta reunió.

No fa tant de vent i el sol ens visita breument.



Tot i que no és la millor foto que m'han tirat mai, la vista des d'aquí és espectacular.




En Xicu li tira per la fisura on l'entrada és potser el pas més dur de la via però es deixa fer bé.

A la fisura hi ha dos claus, i li posa un friend pel mig per si de cas.

Després d'aquest llarg bastant curt, ens trobem al cim de la via, contents per que l'hem pogut acabar, i amb ganes de baixar a fer una cervesa i comentar.

Aquesta tarda hem quedat amb el mestre A. García Picazo per convidar-lo a una xerrada que estem organitzant sobre l'aprenentage i l'enssenyança que aporten tant la muntanya com l'escalada i quins valors cadascú ha extret de les seves experiències a la muntanya. També comptarem amb un escalador de la generació anterior com és en Joan Nubiola i amb un de més jove en Carles Canyigueral. Tots tres ens parlaran de les seves experiències i dels valors que pot aportar la pràctica de l'escalada i l'alpinisme en general.

Amb aquesta foto de cim ens despedim fins la propera. La Tomàquets és una via altament recomanable amb una roca exel·lent, amb un gran ambient montserratí i amb el caràcter intacte.
Ara queda però clausurada fins que s'aixequin les restriccions per nidificació.

Salut i Tascons.

CERDÀ-RIERA A L'AGULLA DE L'ARBRET

Aquest passat pont de la puríssima, vam apropar-nos a la regió d'agulles. Darrerament és un lloc on m'hi trobo molt bé. Passem pel refugi i el guarda ens diu que la cerdà-riera de l'agulla de l'arbret és difícil de trobar per la raó que hi ha molts itineraris que la creuen. L'agulla de l'arbret és la segona començant per l'esquerre.

Amb en Roman Carbonell, iniciem la ruta. És una clàssica d'entre les clàssiques. Una via preciosa segons l'Antonio Picazo. Per mi, una via que vull fer per la seva història i bellesa...

En Roman a la primera reunió.

Si segueixes l'itineraria amb intuició i sense despistar-te, pots fer la via sense utilitzar cap altre assegurança. Hi ha un moment, a la primera reunió on pots sortir per la dreta i agafar uns químics amb forma de cua de porquet. Aquesta és una altra ruta. nosaltres vàrem seguir l'orifginal sortint per l'esquerre.

Vista de les dues bessones i del refugi

La ruta és ràpida de fer i molt tranquil.la. La roca és molt bona i les assegurances justes. El ràpel passa per una fisura molt llarga i es fa d'una sola tirada unint les dues cordes.Cim de l'agulla de l'arbret. Roman i Francesc

Al final del dia, arriba l'Albert i ens submergim en les furgonetes, en el que es podria dir una vetllada de riures, cassolades i alegria provocada per la magia d'aquesta regió meravelllosa.

Els dos germanets valencia ...

I jo mateix en plena fase del sopar...

CAMÍ DEL TRO

Després de la nord decidim fer una visita, que per mi és la primera, a la cara sud. La caminata és esplèndida?!?!? Molt llarga i d'aquelles que t'hi deixes la pell. Més si intentes seguir les passes den Sarvosa...

La ruta consta de 4 llargs molt compactes, verticals i ben
assegurats. Per a gaudir de la roca, el sol i el que sigui...esplèndid...

En Pau fent el primer llarg.

En Pau començant el segon llarg. una mica mes picantó que el primer. i al darrera les màchines jordi i tobi en una altra via,...sempre a la vista...

El darrer tram de la penúltima tirada...i cap a casa hi falta gent!

Fins aviat pedra forca!