Per acabar, no podia faltar fer alguna vieta al famós pájaro...Ens decidim per una gran clàssica, que va costar la vida per desidratació 10 dies després a un dels seus aperturistes, EN PEDRO RAMOS...només per aquest fet la via ens mereix un respecte i ens envaeix una mena d'aura mística...ESTE O PEDRO RAMOS(6A)
El primer llarg transcorre per un diedre que ens farà posar les piles de veritat...material de l'època i a gaudir...
El segon llarg es tracta de la famosa columna de hercules. un esperó llis com el costat raspós d'una caixa de mistos, que a priori ens fa molt respecte...i il.lusió!En el seu moment va suosar un gran problema pels seus aperturistes, i va acabar esdevenint el primer 6a de la pedriza!Haig d'afegir que l'equipament del llarg és un trist pitó, que amb coratge i fidelitat t'assegura el pas anterior a l'entrada de la columna...tot seguit només hi queden un parell d'esparrecs que algun dia varen sostenir parabolts...grandió llarg per tot el que l'envolta!
Aquesta és l'expressió que se li queda al meu germà un cop superada la columna...sobren les paraules...jajajaja...i a ell algun dia d'escalada....jajajaja...
El tercer llarg és una placa fàcil totalment neta... i se surt per la cua de l'ocell fins al seu coll...
No podia faltar l'aportació incalculable del meu company de cordada!Darrers metres, també ben nets, i per fi la nostra darrera parada...el cap del pajaro!
Foto amb posse de l'època;m'encanta!
I foto de despedida i germanor; a reveure Pedri!
A tots aquells que encara no hi heu anat, us en recomano una visita.
I a tots aquells amics que no hi hereu, penseu que en diverses ocasions vàreu sortir en les converses de batalles i batalletes de roca del meu germà i jo... muniatus, kellus, pablitos...i alguns més...
6 comentaris:
Imaginad cómo fué subir por ahi en el 35....con botas rígidas y cuerdas de esparto. Aunque no entiendo mucho lo que pones, las fotos me gustan. Yo también he subido el Pájaro.... y mi tío- abuelo fue el primero junto a Teógenes Díaz en subir la Sur del Pájaro, se llamaba Angel Tresaco y sí yo escalo es porque cuando yo era pequeño él, sin que yo entendiese nada, me dibujaba el croquis de la vía y me contaba sus batallas de escalada...
Batallas de escalada, eso es lo que nos llevaremos al final del camino.
Un saludo y a seguir con salud!
Hola Unai Martínez!
se me ponen los pelos de punta al leer tus lineas i imaginar a tu tio abuelo y a Teogenes subir al pajaro por primera vez...y a ti escuchando de primera mano las batallas antológicas en las paredes de la pedriza!
esperando volver pronto por manzanares!
un saludo a ti y a los tuyos!
M'encanta la foto dde l'albert i la del cim. El comentari de l'unai es per emmarcar!!! Pit i collons al tio-abuelo, digues que si~!!!!
Salut i forca al manec!!!
kellos,kellos,kellos,...qui et va parir!!!!!
UNAI: el Jordi Quellos i Llobet comenta que el comentario que haces es para enmarcar!que tu tio-abuelo tiene mucho pecho y cojones! que mucha salut i fuerça ...mmmm.....al "mango"!(en referencia al palo que se sujeta para agarrar un hacha,en clara al.lusion al zipote).
vinga jordi, salut!
Em cau la llàgrima, aquí amb tu quellus vaig fer el meu oprimer llarg a la sud del pàjaro... encara n'em de fer moltes. De veritat que la única cosa que hi va faltar vu ser tots vosaltrs. Un petó!
quins machines!!!
aquests relats d'historia i el mateix post són molt bons!! així com un fart de riure amb les fotos!! realment tinc que anar-hi.
fins aviat, bernat
Publica un comentari a l'entrada