dimarts, 29 de desembre del 2009

TOMÀQUETS D'AMAGATOTIS

Ahir els Tascons ens anem a Montserrat a fer una matinal.
Hem triat la via Tomàquets d'Amagatotis a la roca de la Palleta. Una via del 88 d'Amadeu Pagès, Joan Rovira i Joan Armengol. La via ha estat reequipada però conservant les distàncies originals cosa que li dona aquell aire...
Avui no fa massa bon dia però confiem que aguanti i el vent no augmenti.
Caminem cap a la via i ens adonem que estem sols en el sector. Aprofitem per fer-hi una visita ara ja que d'aquí a tres dies hi haurà restriccions per nidificació en aquesta zona. Mentre grimpem per la torrentera cadascú absort en els seus pensaments, jo em descobreixo pensant en què fa que sempre acabem tornant a Montserrat.
Hi ha algú que va dir que escalar potser era una necessitat del cor. A mi em passa pel cap que Montserrat potser és una necesstita del cor, que reclama la nostra atenció de tant en tant com una amant.


Bé, arribem a peu de via i ens preparem.
L'hi tira en Xicu que en té ganes i ningú no s'hi oposa.
Amb el cos fred no s'hi posa tant bé com acostuma, però se'n surt bé. Avui fem cordada de tres Xicu, en Coix i Jo en Musta.

Sortim cap a dalt. Sempre em fixo en el moment que els peus deixen l'horitzontal i comencen a progressar per la vertical. Arribem a la primera reu i en Coix es prepara per tirar-li el segon llarg.



Fot una mica de fred ja que el sol no acaba de sortir i el vent bufa a ratxes fortes de vegades. No ens aturem massa i de seguida surt en Coix cap a dalt. Mica en mica va trobant el camí, assegurant el moviments, un cop passats els metres més difícils del llarg els seguros desapareixen, hi ha unes vagues a ma dreta, però en Coix prefereix tirar amb compte fins a la reu deixant molt avall l'últim bolt.
Em toca a mi. Surto cap a dalt. Aquest llarg no és com els dos primers passat el primer moment la cosa s'ajau i tot i que deixa d'aher-hi seguros es fa tranquilament fins a la reu.




Ens retrobem tots tres a la tercera reunió i decidim que acabarem la via ja que el temps ens ha aguantat i el fred sembla que ens dona una mica de treva en aquesta reunió.




No fa tant de vent i el sol ens visita breument.



Tot i que no és la millor foto que m'han tirat mai, la vista des d'aquí és espectacular.




En Xicu li tira per la fisura on l'entrada és potser el pas més dur de la via però es deixa fer bé.

A la fisura hi ha dos claus, i li posa un friend pel mig per si de cas.

Després d'aquest llarg bastant curt, ens trobem al cim de la via, contents per que l'hem pogut acabar, i amb ganes de baixar a fer una cervesa i comentar.

Aquesta tarda hem quedat amb el mestre A. García Picazo per convidar-lo a una xerrada que estem organitzant sobre l'aprenentage i l'enssenyança que aporten tant la muntanya com l'escalada i quins valors cadascú ha extret de les seves experiències a la muntanya. També comptarem amb un escalador de la generació anterior com és en Joan Nubiola i amb un de més jove en Carles Canyigueral. Tots tres ens parlaran de les seves experiències i dels valors que pot aportar la pràctica de l'escalada i l'alpinisme en general.



Amb aquesta foto de cim ens despedim fins la propera. La Tomàquets és una via altament recomanable amb una roca exel·lent, amb un gran ambient montserratí i amb el caràcter intacte.
Ara queda però clausurada fins que s'aixequin les restriccions per nidificació.


Salut i Tascons.

dimecres, 23 de desembre del 2009

CERDÀ-RIERA A L'AGULLA DE L'ARBRET

Aquest passat pont de la puríssima, vam apropar-nos a la regió d'agulles. Darrerament és un lloc on m'hi trobo molt bé. Passem pel refugi i el guarda ens diu que la cerdà-riera de l'agulla de l'arbret és difícil de trobar per la raó que hi ha molts itineraris que la creuen. L'agulla de l'arbret és la segona començant per l'esquerre.

Amb en Roman Carbonell, iniciem la ruta. És una clàssica d'entre les clàssiques. Una via preciosa segons l'Antonio Picazo. Per mi, una via que vull fer per la seva història i bellesa...
En Roman a la primera reunió.

Si segueixes l'itineraria amb intuició i sense despistar-te, pots fer la via sense utilitzar cap altre assegurança. Hi ha un moment, a la primera reunió on pots sortir per la dreta i agaf
ar uns químics amb forma de cua de porquet. Aquesta és una altra ruta. nosaltres vàrem seguir l'orifginal sortint per l'esquerre.
Vista de les dues bessones i del refugi

La ruta és ràpida de fer i molt tranquil.la. La roca és molt bona i les assegurances justes. El ràpel passa per una fisura molt llarga i es fa d'una sola tirada unint les dues cordes.Cim de l'agulla de l'arbret. Roman i Francesc

Al final del dia, arriba l'Albert i ens submergim en les furgonetes, en el que es podria dir una vetllada de riures, cassolades i alegria provocada per la magia d'aquesta regió meravelllosa.
Els dos germanets valencia ...

I jo mateix en plena fase del sopar...

dimecres, 9 de desembre del 2009

CAMÍ DEL TRO


Després de la nord decidim fer una visita, que per mi és la primera, a la cara sud. La caminata és esplèndida?!?!? Molt llarga i d'aquelles que t'hi deixes la pell. Més si intentes seguir les passes den Sarvosa...

La ruta consta de 4 llargs molt compactes, verticals i ben
assegurats. Per a gaudir de la roca, el sol i el que sigui...esplèndid...







En Pau fent el primer llarg.



En Pau començant el segon llarg. una mica mes picantó que el primer. i al darrera les màchines jordi i tobi en una altra via,...sempre a la vista...



























El darrer tram de la penúltima tirada...i cap a casa hi falta gent!
Fins aviat pedra forca!

dimarts, 1 de desembre del 2009

VIA CERDÀ-POKORSKI



Aquesta va resultar ser una escalada, en difinitiva, espectacular!com va dir en Pau mentre la fèiem:-noi,aquesta serà d'aquelles que no oblidarem!!!

I tal dit, tal fet. No és per la seva dificultat no,...es deixa fer...però manté en tot moment un aire classicorru de l'època que mola que ti cagues...



L'aproximació ja t'ho fa mirar be! Suem la cansalada i comencem per baix de tot! Començo jo, li tiro fins a un pi amb cinta ronyosa i de seguida arriva en Pau amb cara de: -a veure que ens trobarem avui....

Després de tres llargs de tira-li per on ho vegis millor, arribem a la feixa...on comença el bacallà.

Després de dos llargs descompostos, ens posem en un diedre herbós i trencadís,...de difícil protecció i amb passet picantó al final!això mola!

Ara toca un pas d'A1 que en Pau es treu a la perfecció! després de l'artificial, toca un llarg força vertical amb inici de diedre estret de bon protegir, i sortida en un sostret que tira fort.

El darrer llarg fins on s'ajunten les vies és agradable de fer. Elq eu passa és que al final has de buscar la reu cap a l'equerre en una zona súper trencada i de mal protegir...si mes no, de manera fiable.
En pau que surt fins a la pedrera del pedra...i ai senyor...allà on un cop vaig sortir, com no, amb en kellos per acabar l'anglada guillamó,decideixo fer reunió en un pi intermig i sortir per una albra banda. Posteriroment hem sabut que és per on sortia autènicament l'anglada...la sortida es de por...fisura curta i explosiva a protegir i t'asseus en un pirulí on hi ha unes bagues fetes ronya...la sorpresa és que no es veu el cim ni de d'empeus!
Després de la sorpresa, i de veure el coix i en rènec!!!estàven fent vesties al costat...ens trobem amb dos llargs...aquest d'en Pau i el seguent amb roca força dolenta!
I al cap de munt ens trobem a la cova amb l'altre cordada i baixem tots junts...
Quin dia més guapu,arrivem i el Punki ens convida a fuet...un cervesa i demà cap a la sud...ja en parlarem després...
siau nanooooossss!